Des de l’alba fins a l’hora de sopar resaven infatigablement.
Conten que un bon dia Onofre –quan encara no era sant– va decidir menar la dura i ingrata vida d’eremita. En conéixer la notícia un cosí germà seu dit Nicèfor, empés per una malsana rivalitat, va comentar: “Si ell pot, jo també”. I allà que se’n van anar els dos parents a començar una nova existència en un solitari racó de la muntanya.
Amb molta alegria rebé un pobre captaire la roba i les sabates del futur sant, el qual havia fet la promesa de no posar-se mai més cap peça de vestir ni calçat i de no tallar-se els cabells ni afaitar-se, ja que considerava que eren vanitats que no s’avenien amb el seu nou estat. El seu cosí –amb no massa bona gana– va fer el mateix.
Des de l’alba fins a l’hora de sopar resaven infatigablement. Les úniques pauses que feien les destinaven a tallar llenya per a l’hivern, a recol·lectar els fruits silvestres de què es nodrien o a proveir-se d’aigua de la font més pròxima. A Onofre, malgrat l’escassesa, sempre se’l veia content; en canvi, a Nicèfor aquella vida cada dia se li feia més difícil de suportar, però no gosava confessar-ho perquè temia que el seu cosí el menyspreara.
Passaven els anys i Nicèfor se sentia més i més desgraciat. Un trist dia, Onofre el va veure tan abatut que no va poder estar-se de preguntar-li el motiu. Un riu de llàgrimes va impedir que contestara immediatament. Quan es va assossegar, li ho explicà tot i li demanà perdó. Onofre el va mirar compassiu i li digué: “No puc perdonar-te perquè l’ofés no sóc jo. La teua manca de sinceritat només t’ha danyat a tu i, si no hi poses remei, seguirà fent-ho”.
Nicèfor, conscient del greu error que havia comés, abandonà la vida d’eremita i se’n tornà cap a la ciutat. Allí aprengué l’ofici que més li agradava: el de forner. Anys després, es casà amb la filla de l’amo de la fleca on treballava. Formaren un matrimoni ben avingut i la seua ancianitat fou tranquil·la i feliç, envoltats d’una nombrosa descendència que havien educat en l’amor a la sinceritat i en la creença que l’autoengany és un dels pitjors pecats, perquè qui fingeix ser allò que no és ni es respecta, ni respecta ni és respectat.
Publicat per Jaume Noguera Mengual a 21:08
ARTICULO PUBLICADO EN: http://totselscontespopulars.blogspot.com.es/2014/07/un-eremita-dit-onofre.html?spref=fb
ESTE ARTICULO ES SOLO INFORMATIVO TIENEN QUE CONSULTARLO Y VERLO EN SU WEB ORIGINAL.
© RESERVADOS TODOS LOS DERECHOS DEL AUTOR
No hay comentarios:
Publicar un comentario